Santa Maria d’Àneu

L’església de Santa Maria d’Àneu no ha estat mai el temple d’una parròquia. No va establir-se en un poblat ni va generar un nucli urbà al seu voltant. Per consegüent, no tingué mai exigències de pastoral d’una feligresia, sinó que fou el centre de l’administració religiosa de la vall d’Àneu.

No és una canònica en el sentit jurídic del mot, però sí un centre religiós que té el seu antecedent en una església tardo-romana o visigoda dedicada a santa Deodada.

Santa Maria d’Àneu va tenir una funció eclesiàstica que no és jurídicament una canònica, però molt menys un monestir, que no tenia en cap moment obligació de pastoral o de cura d’ànimes. Segurament que hauríem d’estudiar l’església de Santa Deodada dins dels esquemes de l’organització eclesiàstica visigoda, que no va tenir continuïtat a Catalunya a partir de la intervenció dels francs. La presència dels comtes de Tolosa, fidels executors del pensament de Carlemany, no podien permetre la continuïtat tardoromana i visigoda.

Es desconeix la trajectòria administrativa de Santa Maria d’Àneu durant el període medieval. Això no vol dir que una acurada recerca pogués apropar-nos a aquesta organització canonical tan especial que en part perdurà fins a inicis del segle XIX. Buscar la secularització de Santa Maria d’Àneu l’any 1592 pensem que de moment no ens pot aportar informació sobre l’esquema organitzatiu parroquial de la vall d’Àneu. Aquest tenia unes característiques molt especials que va recollir Pascual Madoz a la seva obra, d’inicis del segle XIX.

Potser el mateix edifici de l’església de Santa Maria d’Àneu ens pot explicar la seva personalitat eclesiàstica. Lluny d’un nucli de població, ha tingut una gran influència en el pensament religiós de la vall d’Àneu, el fet de no existir una edificació per acollir un grup sacerdotal no significa que no hi hagués una petita comunitat presbiteral reduïda.

El 30 de març de 1962 fou declarat monument històrico-artístic.

Descripció de l’edifici

En l’estat actual de conservació, l’església de Santa Maria d’Àneu és un edifici profundament transformat, el qual divergeix substancialment del seu projecte inicial. Avui dia és una edificació d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt més estret que el cos del temple, precedit d’un ample arc triomfal. La nau és dividida en sis trams per cinc grans arcs diafragmàtics de perfil apuntat que sostenen una cobertura de fusta a doble vessant. Entre els espais dels arcs ho m ha situat capelles als costats de tramuntana i de migjorn.

Originàriament, aquest edifici devia haver estat de planta basilical de tres naus. De l’edificació primitiva encara se’n pot observar el presbiteri central que obria l’absis nord i l’arrencada exterior del meridional, en què, fins i tot, es conserva una lesena.

Hom pensa que part del perímetre actual de l’església també correspon a l’obra original. Al mur interior septentrional s’han conservat quatre pilastres, tres de les quals són esglaonades, que no es corresponen amb cap element arquitectònic actual i que, de ben segur, devien suportar la coberta original del temple. També es conserven restes d’una porta paredada al mur meridional, que degué correspondre a l’obra primitiva. Tres finestres de doble esqueixada, integrades en el parament de l’església i conservades respectivament dues al mur nord i l’altra al mur sud, reforcen la idea que el perímetre actual de l’església és l’original. Malgrat tot, un canvi brusc de parament, visible en el sector més proper a ponent del mur nord, permet intuir una refacció de l’obra alt-medieval. Tanmateix, no podem concloure, sense una excavació arqueològica, si aquesta intervenció suposà una alteració de la longitud de l’església o, per contra, només en significà una modificació.

Aquesta prospecció arqueològica hauria de permetre poder discernir quina era la planimetria original de Santa Maria d’Àneu i saber si hi havia edificis adjacents que complissin alguna funció respecte de l’església.

El parament és format per carreuons molt irregulars i còdols, igualats per morter de calç que intenta donar unitat al conjunt. Les façanes són nues d’ornamentació, a excepció de l’absis, decorat per la típica successió d’arquets cecs entre lesenes, amb ritme de dos. Un fragment de banda llombarda, en els vestigis de l’absis sud, permet suposar que els absis laterals també tenien aquest tipus de decoració.

Actualment la porta s’obre al mur de ponent i correspon a període de modificació de l’església en època moderna, tal com també ho deuen ser els dos campanarets d’espadanya sobreposats que corones aquesta façana.

Per les restes conservades hom pot concloure que Santa Maria d’Àneu va ser una construcció basilical de tres anus erigida al segle XI seguint els corrents artístics llombards i que va ser profusament transformada en el decurs del segle XVI, moment en què se li donà l’aspecte actual.