Entrevista amb la professora d'història Mª Àngels Rella : El romànic de les valls d’Àneu

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, el romànic de les Valls d’Àneu és igual que el de la resta de Catalunya. Materials de construcció, decoració, influències llombardes, etc. Però, tot i això, té algunes característiques diferencials, com ara les influències Franceses, i que totes les esglésies són del segle XII.

Per això he parlat amb la professora d’història Mª Àngels Rella, per poder contrastar la informació del romànic d’aquesta zona amb el de la resta de Catalunya. Li vaig proposar cinc qüestions en les quals havíem d’aprofundir.

Les sigles ERM corresponen a l'entrevistadora Elisenda Ricou Mur i MAR a la historiadora entrevistada Mª Àngels Rella.

ERM :- Respecte la cronologia de les esglésies de les Valls d’Àneu : Per què totes van ser construïdes al llarg del segle XII, quan per Europa ja predominava l’estil gòtic, sobretot a França, país veí, d’on ens arriben la majoria de les influències artístiques?

MAR: “ Era una reflexió que no m’havia fet mai. Vaig llegir el llibre El romànic de la Vall d’Àneu d’Amics de l’art romànic, i la seua lectura permet de formular algunes hipòtesis.

Les edificacions són totes del segle XII, però la decoració i l’arquitectura són pròpies dels segle XI, quan el romànic era l’art predominant a Europa.

Els nostres constructors es mantenien fidels a l’estil llombard, per tant, no havien penetrat els corrents estilístics que marcaven la modernitat en els altres indrets catalans, on les manifestacions artístiques evidencien una major permeabilitat a les novetats constructives i estètiques que s’havien originat al sud de França, és a dir el Gòtic. Això és així a causa de les dificultats orogràfiques del terreny.”

ERM: - En aquella època el comtat del Pallars Sobirà no posseïa grans riqueses, i els comtes no eren els promotors de la construcció de temples i esglésies. Qui pagava,doncs, la construcció dels monuments?

MAR: -“ Consultades les fonts, arribem a la conclusió que abans de la segona meitat del segle XI la vall d’Àneu va viure anys difícils, de guerres feudals que tenien com a finalitat del domini de les contrades entre el Pallars Sobirà i el Jussà.

A la segona meitat la situació ja comença a canviar. Artau I es casa amb Llúcia de la Marca, que era germana de la comtessa Almodis, esposa de Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. Aquest comte havia pacificat i sotmès els senyors feudals. Però el més important és el parentiu d’Artau I amb la casa comtal de Barcelona. Aquest fet, farà que el Pallars Sobirà intervingui en expedicions militars contra els musulmans per conquerir els regnes taifes que van passar a anomenar-se Catalunya Nova. Els aneuencs hi participen, i aquestes expedicions comportaven un botí, uns beneficis econòmics, que de ben segur, es van invertir en edificacions civils i eclesiàstiques. Moltes de les esglésies romàniques d’Àneu son " una inversió en un honor” (algun aneuenc feia construir l’església). El cas més clar és el de construcció del conjunt de Son. Per tant, moltes de les esglésies, sobretot les més grans, estan subvencionades ,pot ser ,gràcies als botins militars.”

ERM: - Quines són les influències artístiques dels monuments aneuencs?

MAR: - “Sembla evident que les Valls d’Àneu reben una influència de les tendències artístiques de la Vall d’Aran, l’origen de la qual s’ha de buscar els dictats del bisbat de Comenges.”

ERM : - Hi ha evidències de que depenent d’on estan ubicades les esglésies, tenen diferents peculiaritats decoratives.

MAR: - “Sí, és veritat. Segons on es trobi ubicada l’església hi ha contrastos evidents en la decoració per exemple, les esglésies construïdes a la conca de la Noguera Pallaresa presenten portalades i façanes decorades amb programes ornamentals que es repeteixen amb petites variacions (Alós, Isil, Isavarre, Borén) segurament feina realitzada pels mestres escultors que havien vingut a treballar pel Port de Salau.

En canvi les altres esglésies d’Àneu, la senzillesa i la rusticitat de la tradició llombarda n’és la principal característica a destacar (fins i tot Son).”

ERM: És possible la presència de l’orde dels Templers a Àneu?

MAR: - “La presència de l’orde sembla que no està documentada a les valls d’Àneu. Però deixant còrrer la imaginació i elaborant una mica de rondalla, bé podria ser que el personatge que va pagar construcció ( inversió en un honor) del Conjunt Monumental de Son, hagués estat un membre de l’orde dels templers.

Està documentat que , en la primera meitat del s. XII, Artau III, compte del Pallars(1124-1167), va protagonitzar expedicions militars ( segurament com aïllat del seu senyor, el Comte de Barcelona Ramon Berenguer III ( 1097-1131) que van fer que estigues una anys presonar a Saragossa(1118), abans de la conquesta d'aquesta ciutat pel rei aragonès Alfons I el Bataller. També està documentat que el Comte de Barcelona Ramon Berenguer III va introduir a Catalunya els ordes militars del Temple i de l'Hospital per impulsar la conquesta dels territoris musulmans. I que el rei aragonès Alfons I el Bataller, gran devot d'aquest orde, va donar en herència, a la seua mort, gran part del regne d'Aragó a l'orde del Temple.

Quines casualitats el Compte Artau III, ralacionat amb Ramon Berenguer III i amb el rei Alfons I el Bataller i aquests dos últims amb l'orde del Temple.

I ve't aquí:

" L'aneuenc, perquè havia de ser aneuenc, que va invertir en l'edificació del Conjunt de Son, hauria acompanyat el seu Compte Artau III, en l'expedició militar a Saragossa, A partir de 1118 , l'aneuenc entra en l'orde del Temple i en fou membre actiu. Part del botí que va recollir en les diferents expedicions militars , ja com a membre del temple, el dedicà a completar la magnífica construcció del Conjunt de Son, sobretot en el poderós campanar i va exigir els cànons de mesura perfecta ( nombre d'or) que havia contemplat en les diferents expedicions en les que havia participat".

Dono les gràcies a la Sra Rella perquè m'ha aportat molta i valuosa informació que m'ajudarà i molt a arribar a unes conclusions més vàlides i fermes.