Sant Just i Pastor de Son

Son apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Aquesta població ha tingut fins la meitat del segle XX tres esglésies romàniques. El problema és saber quina d’aquestes era el temple citat a l’acta de consagració. Per la seva continuïtat pensem que el conjunt de Sant Just i Pastor seria el temple citat a la dita acta. A l’entorn de l’església de Sant Just i Pastor, parròquia de Son fins a la actualitat, pensem que va existir una força de la qual es testimoniatge la torre convertida en comunidor. A més, aquest conjunt té el notable campanar romànic de l’església, signe inequívoc, pensem, que es tractava d’un conjunt d’un alt valor polític i religiós.

Aquesta possible força té un domini visual complert sobre els pobles del seu entorn, molt més important que el mateix castell de València d’Àneu, hi ha una mancomunitat de propietats de quatre pobles (Esterri, Son, Sorpe i València) que ens fa pensar en l’existència d’un alou comtal. No podem oblidar que València d’Àneu i Esterri han estat les capitals en els segles medievals i moderns de la vall d’Àneu, de manera que els pobles de Son i Sorpe han quedat postergats per la seva situació orogràfica. El primer esment concret de la parròquia, però, és de 1076, en que un tal Eiz Gastó i Joan Gastó donen a la catedral de la Seu d’Urgell “omnes decimas nostras de omne nostrum avere quod habemus et in antea Deo propicio augmentare potuerimus, exceptus ipsam terciam partem qui est de ecclesia Sancti Iusti”, la qual es troba “in comitatu Paliarense in valle Anaviense in villa nomine Sor”.

L’any 1553 s’hi documenten disset focs, que seran cinquanta el 1595. Aquest extraordinari augment, en una trentena d’anys, ens faria dubtar del seu valor demogràfic si Pascual Madoz, a inicis del segle XIX, no ratifiqués aquesta informació quan escriví que hi havia seixanta cases i seixanta focs.

Descripció de l’edifici

L’església de Sant Just i Sant Pastor de Son és un edifici profusament modificat en el decurs de la seva història. Originàriament fou una construcció de una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral. En època moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es degué refer la coberta primitiva d’embigat de fusta, que es va substituir per l’actual volta de creueria.

L’absis és tancat per un retaule gòtic i actualment fa les funcions de sagristia. En aquest espai de l’església s’obren tres finestres de doble esqueixada, situades de manera molt irregular respecte al que és habitual: dues són situades a migjorn i l’altra, a tramuntana.

Pocs són els fragments de mur original que conserva l’edifici. A banda del presbiteri, només resta el mur de ponent i port del de migdia. Hom no descarta que entre les construccions d’època moderna que emmascaren el mur septentrional hi romanguin vestigis de la primitiva construcció. La porta, al sud, situada sota un porxo, és d’arc de mig punt amb dovelles fins a l’inici de l’arc i no presenta cap característica remarcable. A ponent, una finestra d’esqueixada recta i arc semicircular és l’únic punt de llum original, juntament amb les finestres de l’absis. Aquestes últimes són de dobles esplandit i fetes amb dos blocs monolítics de pedra tosca, formant un arc de mig punt.

Les façanes que conserven l’aparença original són mancades de decoració, a excepció de l’absis. Aquest presenta la típica successió d’arquets cecs entre bandes llombardes, distribuïts en sèries de tres i coronats amb mènsules. El parament de les parts mes antigues és de carreus petits, força irregulars i només desbastats, disposats horitzontalment i de manera ordenada. En les parts ornamentals s’ha emprat la pedra tosca, a excepció de les mènsules que coronen els arquets cecs, en què s’ha usat una pedra calcària.

L’element més interessant d’aquesta església és, sens dubte, el campanar. Es troba situat al costat septentrional de la nau, prop de l’angle nord-est. És un cloquer de torre i planta quadrada. Exteriorment presenta un sòcol molt alt que arriba gairebé a l’alçada de la coberta de l’església, en el qual només s’obre una petita finestra de mig punt de doble esqueixada i dovelles fins a l’inici de l’arc, situada a llevant. Per damunt d’aquest, es divideix en quatre registres, separats per cinc arcuacions cegues entre lesenes cantoneres. Damunt dels arquets del segon i del tercer nivell hom observa un fris de dents de serra. Els arquets de l’últim pis són els més modificats per les transformacions que ha sofert l’edifici.

En el primer pis contemplem, en les façanes nord i est, una finestra d’arc de mig punt amb dovelles radials fins a l’inici de l’arc i d’esqueixada plana. En el segon hom troba, com és habitual, i en cadascuna de les façanes, les finestres germinades. Tant en el tercer registre com en el quart hi ha obertures coronelles, en totes les cares. Les columnes de les finestres són de fust circular llis, base rodona molt simple i capçades per capitells trapezoïdals llisos. El campanar acaba amb una gran coberta piramidal.

El cloquer de Sant Just i Pastor de Son, com a símbol de poder i de prestigi, té els seus homòlegs en la veïna comarca de la Ribagorça, a Sant Climent i Santa Maria de Taüll i a Santa Eulàlia d’Erill la Vall. En un marc geogràfic més allunyat podem esmentar també Sant Pere de Vic o Sant Salvador de Breda, entre d’altres.

La tipologia i les característiques d’aquesta església ens fan pensar qeu fou construïda en dos períodes. Pensem que primer s’erigí el campanar al costat d’un edifici anterior durant el segle XI, mentre que l’església es construí al segle XII, seguint la tradició llombarda i substituint l’edifici primitiu.