Sant Llorenç d’Isavarre

Històricament la primera menció documental de l’església d’Isavarre, la qual no apareix a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, és l’any 1064, en què els comtes de Pallars, Artau I i Ramon V, signaren una convinença per la qual la vila passà al Pallars Sobirà. Isavarre era una vila comtal.

El lloc d’Isavarre estava vinculat al monestir de Gerri, tal com demostra el fet que l’any 1244 el comte Roger II donà al cenobi un cens de dos sous morlanesos que li pagava cadascun dels masos que tenia a les viles d’Alós, Borén i Isavarre. Aquesta situació perdurà fins a l’any 1335, en que l’abat Ramon de Gerri afranquí els habitants d’aquestes tres viles a canvi de sis mil sous barcelonins. L’any 1338 el capbreu de la cambreria de Gerri cobrava cinc sous a vint-i-cinc cases d’Isavarre com a quèsties. L’any 1368, l’abat de Gerri cedeix al comte Hug Roger II el lloc d’Isavarre.

L’any 1553 hi havia set focs que augmenten de manera extraordinària en trenta-dos anys, però el 1595 n’hi havia vint-i-dos. A inicis del segle XIX, segons Pascual Madoz, es van censar vint-i-dues cases, però només quinze veïns. Aquest augment demogràfic no va incidir de manera destacada en l’estructura de l’edifici romànic.

Descripció de l’edifici:

En origen l’església de Sant Llorenç d’Isavarre era un edifici amb absis semicircular orientat a llevant, d’una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada per tres arcs doblers. Al punt d’incisió de l’arrencada de la nau, hom hi observa una senzilla cornisa bisellada ornada amb diferents elements escultòrics.

Els el decurs de la seva història, la planimetria original ha estat molt transformada. Se li afegiren cinc capelles, dues al mur de tramuntana, dues al de migjorn i una altra al de ponent, a més d’un campanar de planta quadrada i cúspide piramidal situat a l’alçada de l’absis. Actualment, la part baixa d’aquest cos té funcions de sagristia.

La porta s’obre en el mur sud i correspon al tipus d’arcs degradats amb arquivoltes. Hom regruixà aquest mur de manera que l’accés a l’església queda inscrit sota una mena e porxo. Aquesta paret addicional tapa, per l’exterior, una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada tan sols visible interiorment.

A l’absis hi havia originàriament, tres finestres de doble esplandit, d’arc monolític treballat a l’interior d’un carreu de llicorella, de les quals només s’ha deixat practicable la del costat sud i per sota del ràfec de l’absis. Les parts més ben conservades de l’edifici corresponen al presbiteri i a alguns trams dels murs de migdia i tramuntana, en què les construccions modernes que emmascaren l’edifici original encara deixen entreveure un aparell de carreu de granit, molt ben treballat i disposat en filades molt ordenades, que palesa una tècnica constructiva força acurada.

Aquest tipus de parament, així com la tipologia arquitectònica i decorativa d’aquest edifici, fan de Sant Llorenç d’Isavarre una construcció plenament integrada en les formes del romànic del segle XII i emparentada amb la veïna església de Sant Andreu de València d’Àneu. Tanmateix, una finestra gòtica situada al mur sud demostra que l’edifici sofrí modificacions durant el segle XIV.