Sant Joan d’Isil

L’esment documental més antic de la parròquia d’Isil és a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, del segle IX. En la convinença entre els comtes de Pallars de l’any 1064, juntament amb d’altres béns, el lloc d’Isil passà de mans de Ramon V de Pallars Jussà a Artau I de Pallars Sobirà. L’any 1090 Artau II i la seva muller Eslonça, amb d’altres familiars, donaren un excusatum al monestir de Gerri de la Sal.

La parròquia de Sant Joan d’Isil, en el segle XVI, fou traslladada al centre de l’actual nucli de la població. Amb tot, el cementiri ha continuat les seves funcions fins a l’actualitat.

L’any 1595 el poble d’Isil tenia cinquanta focs. Pascual Madoz, a mitjan segle XIX, informa que tenia noranta cases, trenta-sis focs i dos-cents tretze habitants. Aquesta diferència entre cases i focs és una notable contradicció, però ens podria explicar un moment de gran creixement que justifiqués el trasllat de l’església al centre de la nova població durant l’edat moderna.

Consultada l’obra de A. J. Forey, The Templars in the Corona de Aragón, no hem documentat en cap moment la possible existència d’un establiment templer en aquest indret.

Un gran aiguat l’any 1937 destruí una part del mur septentrional de l’edifici i l’aigua corregué per les naus, esbotzà la porta del mur meridional i s’emportà part del cementiri aigües avall.

Sant Joan d’Isil fou declarat monument historicoartístic l’any 1951 i la Generalitat n’incoà l’expedient l’any 1980.

Descripció de l’edifici

L’església de Sant Joan d’Isil és un edifici de planta basilical de tres naus capçat al sud-est per tres absis semicirculars. De l’estructura primitiva d’aquest temple només en perdura la planta, la quan, si bé no ha sofert modificacions estructurals importants, sí que les ha patit en els murs i les cobertes, que foren molt modificats en època gòtica. Les naus es cobreixen amb embigat de fusta a doble vessant, a excepció del tram més proper a la capçalera, en què la nau central, més ampla, es cobreix amb volta de mig punt mentre que les laterals són resoltes amb volta de quart de canó. Als absis, amb volta de quart d’esfera, s’hi accedeix a través de sengles arcs triomfals de doble replec. Ambdós elements presenten perfil semicircular a les naus laterals si bé a la central dibuixen perfil apuntat. Les tres naus de l’església es diferencien amb una successió d’arcs formers que descansen damunt d’uns pilars rectangulars amb semicolumnes adossades coronades per una decoració motllurada a la part, la qual creiem que correspon al nivell inicial de l’església.

Aquesta estructura es modificà a la zona de ponent del costat sud on l’arc former es va paredar i es va obrir una arcada d’alçada inferior com a conseqüència d’una transformació de l’espai en època posterior a l’edificació de l’església. Per damunt d’aquesta obertura es conserva una finestra d’arc de mig punt. De doble esqueixada. Dibuixada amb dovelles fins a l’inici de l’arc. Hi ha una altra finestra, en aquest ca de perfil rectangular, en el pany de paret sobre l’arc former de davant de la porta d’entrada.

Per que fa als punts de llum que il·luminen l’espai interior del temple, hom veu tres finestres de doble esplandit a l’absis central que dibuixen un arc de mig punt amb dovelles radial fins a l’inici de l’arc, treballades amb pedra tosca igual que els muntants. Aquesta mateixa tipologia la retrobem en sengles finestres que presideixen els absis laterals nord i sud de la capçalera. Al mur migdia hom hi contempla dos grans finestrals germinats d’època gòtica. Al mur est de l’edifici hi observem tres ulls de bou, que s’intueixen oberts en època gòtica, disposats respectivament damunt els tres absis. Els laterals estan actualment tapiats i el resetó del central sembla que es deixà inacabat o s’ha malmès. Al mur de ponent, es conserva a nivell de la nau central, i descentrada respecte de l’eix de l’església, una finestra de doble esqueixada, l’arc de la qual és treballat, a l’exterior, en un sol bloc de pedra i, a l’interior, per dovelles radials fins a l’inici de l’arc. En aquesta mateixa paret s’aixecà un petit campanaret d’espadanya construït en una època posterior.

Si observem els paraments del mur de tramuntana, hi veiem una discontinuïtat en la forma i en la distribució dels carreus a causa de les destrosses que patí l’edifici degudes als forts aiguats i desbordaments del riu, que, periòdicament, al llarg de la història, han malmès aquesta part de l’edificació. La resta de l’església està construïda per uns petits carreuons de pedra, tot just desbastats, ordenats de forma heterogènia que tendeixen a formar eixos transversals.

La riquesa constructiva de Sant Joan d’Isil es manifesta no tan sols en l’exterior sinó també en l’interior. A la nau meridional, sobre l’arc de la porta i ocupant les pilastres que la circumden i l’espai de paret entre elles, hom troba una cornisa decorada que perfila un seguit d’elements, en relleu, decorats amb uns repertoris abstractes de difícil identificació.

L’estil llombard de l’església queda definit pels majestuosos absis que, sobre un sòcol, s’erigeixen damunt del riu. Les finestres d’arc de mig punt i de dobles esqueixada segueixen el mateix prototipus de l’interior. Un fris d’arcuacions cegues amb ménsules decorades marca, entre lesenes, el ritme plàstic d’aquest espai. Damunt les cobertes de pissarra d’inclinació a una vessant, apareixen uns cossos triangulars sobresortits, encoberta de pissarra a dues vessants, per sota dels quals es pot apreciar el dovellatge dels arcs presbiterals.

A l’exterior de Sant Joan d’Isil hi ha encara unes restes arquitectòniques singulars. Als quatres escaires de l’edifici hi ha vestigis d’uns elements constructius que recorden la part baixa d’uns matacans que podrien relacionar amb les petites torretes que hi situen els estudis precedents. Ceferí Rocafort, a la Geografia general de Catalunya, informa que “hi havia quatre torres en los angles de l’edifici, que per amenaçar caure manà enderrocar un visitador del segle XVIII”.