L’art romànic

L'art romànic es desenvolupa a l’Europa Occidental al llarg dels segles X al XIII, després de la descomposició de l’Imperi Carolingi. El terme romànic, com concepte que defineix un estil artístic, va ser utilitzat per primera vegada al 1820 per De Grebille, considerat amb aquest terme tot art que es realitza abans que l’estil gòtic des de la caiguda del Imperi Romà; i per analogia al terme ja conegut de les llengües romàniques, l’art romànic fou successor de l’art antic tal i com les llengües romàniques ho foren del llatí. Posteriorment, l'acceptació del art romànic es va anar restringint i va passar a designar l’art desenvolupat en Occident entre els segles XI i XII, encara que avui en dia encara hi ha algunes controvèrsies per determinar amb exactitud l’amplitud de l’espai i el temps que abarca aquest estil.

A part de les influències clarament romanes i de les noves tendències aparegudes a la Llombardia que havien anat experimentant amb noves formes i estructures inspirats amb els edificis que restaven, també hi ha una clara assimilació de modalitats orientals.

El nou estil s'estengué ràpidament per totes les cultures europees mediterrànies, travessant els Alps cap els països del Rin i endinsant-se per tota la Península Ibèrica.

En un principi l'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau s'aplicava la volta de canó, sense ornamentacions ni obertures. Molt sovint amb la porta d'entrada situada al cantó de migdia com a única obertura, amb escasses finestres de doble esqueixada. Només a l'exterior dels absis i murs s'hi ressaltava alguna lesena i arcuació cega. Les naus podien estar dividides per pilastres unides per arcs de mig punt.

A finals del segle XI es produeixen canvis importants com les primeres realitzacions en pedra polida, l'ornamentació escultòrica de finestres, portals, capitells... Serà ara, al segle XII, quan esclata la construcció de les grans obres del romànic, amb pintures murals, enlairament de grans campanars, claustres...Però sempre limitats pels recursos arquitectònics que tant millorarà l'estil Gòtic.

L'art Romànic a Catalunya

Com a la resta d'Europa, la desvinculació gradual dels comtats catalans de la monarquia franca en el segle XI i la compartimentació dels territoris musulmans en regnes de taifa, són clarament perceptibles en l'arquitectura romànica catalana.

Com a d'altres àrees, aquí s'entra aviat amb característiques pròpies com l'aplicació de les voltes de canó en la cobertura de les naus, les voltes d'arcs ogivals en els espais menors i en les cúpules sota els cimboris. Però es segueix la mateixa evolució de la rusticitat de les masses petrees amb finestres cegues fins al virtuosisme arquitectònic i escultòric ben entrat el segle XIII.

En aquests primers temps la influència és de filiació llombarda, que es caracteritza per l’ús general d’un aparell de pedres allargades, segurament arrebossades, i una decoració exterior amb lesenes i arcuacions llombardes. Les finestres acostumen a ésser estretes però de doble esqueixada. És l'estil de principis del segle XI a banda i banda dels Pirineus i, pel Sud, arriba al Penedès.

L'Abat Oliba és un dels primers promotors de la campanya renovadora de les esglésies de la seva diòcesi de Vic que després s'estén a la resta. Així van néixer les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040) o de Sant Pere de Casserres (1050). També són d'aquesta època la Catedral de Girona i la de Vic i els monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes i de Breda.

L'austeritat d'aquesta primera etapa desencallà, a la segona meitat del segle XI, amb una major perfecció de l'aparell dels murs gràcies a petits blocs regulars de pedra, a espais més amplis i equilibrats com el monestir de Monestir de Sant Llorenç del Munt (1064), Sant Minquel de Fluvià (1066), la Catedral d’Elna (1069) i Sant Esteve d’Olius (1079).

Malgrat divers intents cistercencs de tornar a l'austeritat, l'esclat del romànic segueix a la segona meitat del segle XII amb obres de canonges augustinians com Sant Joan de les Abadesses i de Sant Pere de Besalú.

I arriba el moment més majestuós que allargà el període fins ben entrat el segle XIII amb l'esclat escultòric de la portada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, i sobretot amb els claustres de Ripoll mateix, de Sant Pere de Galligants, del Monestir de Sant Cugat del Vallès, de la Catedral d’Elna, de la Catedral de Girona, de Sant Pau del Camp, de Sant Benet de Bages i Santa Maria de l’Estany.